divendres, 17 de gener del 2025

Reflexió final

A l'inici d'aquesta assignatura, sentia una barreja de curiositat i expectativa. Sabia que el contingut que donaríem en classe seria clau per a la meva formació, però no imaginava quant transformaria la meva percepció del paper que vull exercir com a educadora social.

Des del primer moment, vaig entendre que una de les prioritats era conèixer els escenaris on la nostra professió pot tenir impacte. Més enllà dels espais tradicionals dels quals hem sentit parlar mil vegades, hem explorat àmbits emergents que responen a les noves necessitats socials: la inclusió digital, l'acompanyament en contextos de migració i el treball en comunitats vulnerables. Cada sessió em va portar a qüestionar-me com adaptar-me a realitats tan diverses.

Un aspecte significatiu de l'aprenentatge va ser reconèixer la importància de la interdisciplinarietat. Treballar al costat de professionals d'altres camps no és només una opció, sinó una necessitat per a abordar problemàtiques complexes. Aquest enfocament col·laboratiu, encara que desafiador, va reafirmar el meu compromís amb l'empatia i el respecte per altres perspectives.

Un altre punt clau va ser reflexionar sobre el meu paper com a agent de canvi. Vaig aprendre que no n'hi ha prou amb "intervenir" en les realitats de les persones; hem de treballar des de la participació activa. Això implica escoltar abans d'actuar, valorant les històries i capacitats de les comunitats amb les quals treballem.

En aquest procés, m'emporto eines pràctiques, però, sobretot, una visió més clara de la meva identitat professional. Ara entenc que ser educadora social no sols implica facilitar processos d'aprenentatge o recolzar en situacions de vulnerabilitat, sinó també qüestionar les estructures que generen desigualtat.

Tanco aquesta reflexió amb una sensació de gratitud. Aquesta assignatura em va recordar que cada àmbit emergent és una oportunitat per a innovar i construir vincles significatius. Em sento preparada per a enfrontar desafiaments amb una mirada crítica i compromesa, sabent que el meu rol pot marcar una diferència en la vida de les persones.

dimecres, 18 de desembre del 2024

"Te doy mis ojos"

 A classe vam veure un video d'aquesta pel·lícula i em va impactar tant, que vaig decidir veure-la a casa sencera.

És una pel·lícula que fa mal veure-la com a dona, sent conscient de que això es real, que passa  a la vida quotidiana de moltes dones i que hi ha gent que viu diariament en aquesta realitat.

Per mi, sempre havia estat una realitat una mica paral·lela, ja que no coneixia cap cas d'aprop. Fins que fa un parell d'anys una amiga meva va entrar en una relació tòxica, abusiva i terrible a simple vista per a tothom. Per a tothom menys per ella.

És així, com em vaig endinsar en aquest món, tan cruel, de violència i maltracte. Es molt dur, però també molt necessari, estar enterada d'aquestes situacions que ens envolten i que marquen la vida de tantes persones simultaniament.

dimarts, 10 de desembre del 2024

Systemsprenger

 Les emocions que la Benni i la seva complexa situació desperten en mi com a futura educadora social no són poques ni simples, però em vull centrar en el vincle que la nena comparteix amb els educadors.

Malgrat el trauma rebut en els seus primers anys de vida, la Benni és una nena capaç de sentir inclinació i amor. Ella vol sentir-se volguda, però com a educadors socials hem d'entendre que no tots els nens encaixaran amb nosaltres. El nostre treball és crear un vincle amb ells, però no sempre és possible. No hem de permetre que això ens frustri ni ens faci actuar de manera diferent, amb menys compassió i de forma menys afectiva, amb ell o ella.

La Benni sembla no tenir inclinació per cap dels educadors i sembla tenir alguna cosa en contra de tots ells, fins que apareix l'indicat. Hem de deixar que els nens creïn aquest vincle per ells mateixos, no forçar-ho.

No es pot obligar a voler ni a respondre d'una certa manera. 

Al meu parer, ser educadora social és saber que, per cada llàgrima, aconseguirem treure un somriure, per cada nen amb el qual no encaixem hi haurà un altre amb el qual sí que l'aconseguim, per cada nena a la qual no puguem o sapiguem ajudar, hi haurà una a la qual sí que podem.

Relats d'un Educador Social

 

Tot i haver fet altres activitats a classe relacionades amb aquesta lectura, en el blog, volia donar-li aquest espai i destacar alguna part que m'hagi agradat i arribat. En aquest cas vull parlar del següent paràgraf:

 

"... m'agradaria fer una defensa de la concepció de "no fer res" perquè entenc que "no fer res" no és perdre el temps. Pot ser l'acte més gran de dissidència en un entorn socioeducatiu." (Pàgina 27)

 

Sempre ens han exigit ser productius, ocupar el nostre temps en fer coses útils i que es mostrin servicials als ulls de la societat. És per això que quan ens trobem en situacions que motiven a "no fer res", intentem buscar alternatives que tinguin com a objectiu realitzar alguna cosa, moure'ns, esforçar-nos…

 

En canvi, no valorem el que comporten altres situacions en què hi ha silencis, prendre un cafè, veure la televisió, i molt més que són necessàries i que en moltes ocasions ens diuen més que no pas una conversació. Una de les tasques més importants que tenim, és acompanyar, acompanyar com, on i quan la persona vulgui o necessiti, i aquí la importància de saber escoltar i facilitar els espais.

 

El motiu pel qual he escollit aquest fragment ha estat perquè en la meva feina m'he trobat diferents situacions en què he viscut e "no fer res", i tot i que ara considero que ja ho sé gestionar una mica millor, ha estat una de les coses que més difícil d'abordar m'he trobat, ja que no acceptava poder dedicar part de la meva jornada a activitats més tranquil·les i lúdiques per treballar amb l'altra persona.

dijous, 14 de novembre del 2024

Ajudar i Acompanyar

 En diverses classes ha sortit en els debats el terme “ajudar”. Moltes vegades en utilitzar aquesta paraula els meus companys l'acompanyen un gest amb les dues mans per a mostrar que l'usen entre cometes.

Entenc que molts d'ells veuen que ajudar és paternalista i un concepte negatiu. I en una certa part ho és. Però crec que aquesta manera de pensar només és aplicable en aquells moments on volem ajudar sense que se'ns hagi demanat ajuda.

Com a futures educadores socials, la gent que amb la qual treballem esperen que els tendim una mà per a poder aferrar- s'a ella fins que poden aixecar-se quan han caigut. Òbviament haurem de respectar les seves decisions i en cap cas imposar les solucions que nosaltres creiem les correctes o les adequades, però jo considero, personalment, que ajudar és fer alguna cosa per a una altra persona per a alleujar-li el treball, perquè aconsegueixi una determinada fi, per a pal·liar o evitar una situació de destret o risc que ho pugui afectar.

Acompanyar, en canvi, és estar amb una altra persona o anar al costat d'ella. És precisament per això que considero que una educadora social ha de fer ambdues.

Entre ajudar i acompanyar existeix una diferència, com s'aprecia tant en la posició del qual tendeix la mà com el que rep aquesta mà, depenent de si s'ajuda o si s'acompanya. però existeix també un punt en comú: les dues la tendeixen.

Reflexió final

A l'inici d'aquesta assignatura, sentia una barreja de curiositat i expectativa. Sabia que el contingut que donaríem en classe seria...